Pel·lícula que posa punt i final a una turbulenta fase 5 plena de baixos i pocs alts, que ha viscut Marvel Studios des del començament de la fase 4 amb Black Widow i les sèries de Disney +. Thunderbolts* ha arribat en un moment en què la majoria del públic ja no esperava res de bo, ja que totes les esperances estan en l’estrena de la fase 6 aquest estiu amb Fantastic Four: Firsts Steps en què estan dipositades totes les esperances per recuperar la Marvel d’aleshores. Segurament aquesta situació ha jugat a favor d’aquesta pel·lícula perquè el públic no n’esperava res i es pensava que es trobaria amb una pel·lícula igual d’anodina que la última del Capità Amèrica. Per sort, no ha estat així, i Thunderbolts* ha estat una bafarada d’aire fresc en què han tornat les millors sensacions de les pel·lícules de la fase 1, quan les coses eren senzilles i poc complicades, però divertides, ben fetes i entretingudes. Segurament li falti ambició, però la pel·lícula no ho necessita, ni tampoc el tipus d’història ho requereix, així que Thunderbolts* esdevé el productes més estimable dels darrers cinc anys que no ha de tirar de cameos per fer vibrar a l’espectador. A vegades en explicar una bona història és més que suficient.

Thunderbolts* no ha hagut de ser refeta ni ser sotmesa a innumerables reshoots. S’ha de dir que al contrari que  Brave New World, la vaga d’actors i guionistes la va enganxar abans de començar a rodar i això va fer que es corregissin moltes coses abans. La més destacada va ser l’entrada de Joanna Calo, que va reescriure el guió i va introduir molts dels elements sobre la salut mental que la fan diferent. Calo és productora i guionista de sèries com Hacks o BoJack Horseman. Ella ha tingut bla idea de que aquets antiherois si persones amb els peus de fang. Plenes d’inseguretats que han permès que el públic hi connecti, al mateix temps que s’explora en la pel·lícula el seu passar i motivacions.

El cast sembla estar format a través de retalls o secundaris de pel·lícule si sèries que ningú en volia fer res. A part d’en Bucky (Sebastian Stan) que és l’únic personatge consolidat, la resta són cosa més que secundaris més associats amb la televisió que no pas amb el cinema i que, per tant, no tot el públic coneix. Però és igual, aquí per primera vegada es van humans i si fins ara t’importaven poc, a Thunderbolts* te’ls estimaràs.

Més enllà de ser una pel·lícula de grup, la pel·lícula té una protagonista que és Yelena Belova. El seu personatge està molt ben treballat i la seva interpretació està per sobre de la mitjana del que ens ofereix el gènere. A ella l’havíem vist a Black Widow i a Hawkeye, però aquesta és la primera pel·lícula en què és la protagonista. Yelena pateix una depressió, fruit de la mort de la seva germana i està farta de la violència absurda que l’envolta. Florence Pugh que fa una interpretació meravellosa. Ella està extraordinària i és mitja pel·lícula. La majoria dels motius pels que m’ha agradat la pel·lícula porten el seu nom. Aquesta interpretació li valdria algun premi important si no fos perquè el gènere de superherois està menyspreat pels que se suposen que atorguen premis prestigiosos.

Sebastian Stan recupera el personatge de Bucky, però en un rol més secundari, ja que ell és el vincle d’aquests personatges amb l’univers Marvel. Bucky vada dia s’assembla més a Steve Rogers. És un home fora del seu temps que encara no s’ha adaptat al segle XXI i que ara té una carrera política, per la qual no té cap motivació.

David Harbour (Stranger Things) recupera el personatge del Red Guardian, la resposta soviètica al Capità Amèrica, presentat a Black Widow. Ara és un gandul que es passa el dia al sofà recordant un passat millor. És el recurs còmic, però la pel·lícula no abusa de la comèdia. Equilibra molt bé els seus moments d’humor amb d’altres d’un patetisme trist que l’actor sap treure molt bé.

Wyatt Russell treu profunditat en el turmentat personatge de John Walker, presentat a The Falcon and The Winter Soldier. Veterà de guerra amb ferides psicològiques que ha estat incapaç de tornar a tenir una vida normal amb la seva família. Arrossega el fracàs d’haver estat rebutjat com a successor del Capità Amèrica.

Hannah John-Kamen, qui va fer de Ghost a Ant-Man and the Wasp, un dolent avorrit i sense interès, gira el personatge com un mitjó i per primer cop la veus escrita i interpretada com si fos un nou.

Julia Louis-Dreyfus que interpreta a Valentina, aquesta directora de la CIA manipuladora, disposada a trepitjar i desfer-se de tothom per mantenir la seva cadira. El personatge no m’agrada, l’actriu la trobo passada de voltes i en cap moment hi he connectat, ni tant sols en l’escena que suposadament ha de sentir pensa per ella. El personatge no funciona.

És curiós com aquesta barreja heterogènia de personatges arriba a funcionar. De fet, una mica com passa a la pel·lícula, que es barregen perquè es barallin però en un no-res acaben col·laborant entre ells per salvar les seves vides i s’acaben convertint en una família disfuncional.

Un dels atractius que tenen són els seus escassos poders. De fet no en tenen. Han de salvar el món amb els seus aparells, entrenament i experiència. Clar que quan et toca lluitar contra algú amb els poders de Superman, la cosa es complica, cosa que fa que hagin d’esprémer l’enginy al màxim.

Si una cosa ha de quedar clar a Marvel és que els poders no són el que fan grans els seus personatges, ho són les seves personalitats, les seves identitats fora del superheroi.

Acabo amb el gran protagonista després de Florence Pugh, que és Lewis Pullman que interpreta a Bob, un personatge que pateix greus problemes mentals, fruit d’una maltractes durant la seva infantesa i del consum de drogues que el van portar a oferir-se voluntari en un experiment que el més normal és que hagués acabat amb la seva vida.

La pel·lícula és una declaració d’intencions en només començar, en plena missió de Yelena que pateix depressió i que actua en una missió com si la seva vida li importés poc i li fos igual si al final la maten.

Un dels punts diferents que té la pel·lícula és el terç final, ja que fuig de les batalles finals amb moltes explosions en què solen acabar aquest tipus de pel·lícula. Aquí ens proposen una cosa desafiant per as l’espectador. Un joc de miralls psicològic que portarà als personatges a fer front als seus terrors en un darrer terç que sembla inspirat per un guió de Charlie Kaufman.

És curiós com les pel·lícules més taquilleres d’aquestes fases 4 i 5 hagin estat Spider-Man: No Way Home i Deadpool & Wolverine. Les dues amb poques vinculacions amb la saga de torn de l’MCU i completament vinculades a productes nostàlgics com els Spider-Man de Maguire i Garfield i els X-Men de Fox.

Thunderbolts* no té cap altra més que entretenir, fer coses noves i explicar una història amb cor. Les claus de l’èxit és ser molt continguda, tot i formar part del gran multivers Marvel, comptar amb una actriu boníssima al capdavant i envoltar-la d’un grapat d’actors i actrius carismàtics. Thunderbolts és de les millors coses de Marvel Studios després d’Endgame.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.