James Gunn, el realitzador de la trilogia de Guardians of the Galaxy per a Marvel, va ser escollit per Warner per fer-se càrrec de la part creativa del seu nou estudi, DC Studios, després del fracàs de l’univers compartit que va començar Zack Snyder amb Man of Steel, l’any 2013. La feina de Gunn era complicada: començar un nou univers i refer la imatge deteriorada de DC en un moment de declivi del gènere de superherois. Gunn assumeix la responsabilitat personal de dirigir ell mateix la pel·lícula inaugural d’aquest univers, que no podia ser altra que Superman, el personatge més icònic de la companyia, juntament amb Batman.

Gunn ha fet una aposta molt intel·ligent. Fer un Superman que recuperi l’essència del personatge després de la visió de Snyder, que no tenia res a veure amb la dels còmics, influenciada pel Batman de Nolan, que era el que triomfava en aquell moment a DC. Sense voler fer tampoc un producte nostàlgic, recordem que ja ho va fer Bryan Singer a Superman Returns, recuperant la continuïtat de les pel·lícules de Christopher Reeve, Gunn ha optat per una pel·lícula que begui sobretot dels còmics i adapti molts conceptes que mai s’havien traslladat al cinema. Tot això, sense renunciar al seu estil personal, perquè és innegable que aquesta és una pel·lícula de James Gunn, però contenint-se, conscient que el personatge està per sobre, buscant sempre un equilibri que funciona en la majoria d’ocasions.

Superman és una pel·lícula molt divertida i tremendament entretinguda. Et situa enmig de l’acció, copiant la narrativa del còmic, i a partir d’aquí presenta el personatge, el seu entorn i un univers. Massa coses? Probablement, perquè la pel·lícula és un tren bala que no para i no et deixa respirar. Però això que podria ser un problema acaba per no ser-ho perquè Superman és una molt bona pel·lícula que et deixa amb ganes de més. Ganes de veure més de Clark Kent, ja que el veiem molt poc, de passar més estona a Smallville, de tenir molts més moments junts a Clark i Lois, de saber més de Terrific, de conèixer alguna cosa més de la Justice Gang, més enllà de la comèdia… Volem més de tot, i ho volem veure amb James Gunn al capdavant.

Un dels grans encerts de Superman és el repartiment. El cast és perfecte. No es podia haver fet millor.

David Corensweet representa tot el que és Superman: la seva innocència, sentit de la justícia, no donar mai una vida per perduda, el fet de ser la millor persona del planeta, tot i no ser humà. Corensweet és el millor Superman després de Christopher Reeve, amb el rínxol davant i un uniforme que funciona perfecte en pantalla. Ara només ens falta que li donin més temps com a Clark Kent.

Ja sabíem que Rachel Brosnahan era una gran actriu després d’interpretar la senyora Maisel, però ha aconseguit retratar la millor Lois Lane que hem vist mai en pantalla. És la periodista incisiva que coneixem i molt carismàtica, però sense que això converteixi el personatge en antipàtic.

Quan s’ajunten Corensweet i Brosnahan, la química és molt palpable, especialment en els diferents moments als pisos d’ambdós i en la meravellosa escena a la galeria comercial. Les escenes de petons es beneficien d’aquesta química i són molt pròpies d’una parella que comença.

Nicholas Hoult és un bon Lex Luthor. El millor? Per a mi, el primer encara és Michael Rosenbaum a Smallville. És el meu Lex. Però aquest és boníssim. Doneu-li més temps. Equilibra perfectament l’histrionisme de dibuixos animats d’un dolent de còmic amb un personatge que faria por en el món real. Hoult ho fa meravellosament bé.

El Superman de Corensweet és un bon jan. Alguns criticaren aquesta candidesa, però d’això va la pel·lícula: d’una societat cínica que se’n riu de la bona gent. Superman és així per haver estat criat pels Kent, retratats com mai com a pagesos de Kansas. De fet, l’escena a Smallville és la meva favorita de la pel·lícula.

Superman també parla de la confrontació a les xarxes socials, de les quals el mateix director n’ha estat víctima, primer quan el van acomiadar de Disney i després quan va ser contractat per dirigir DC Studios. També de com aquestes són capaces de convertir en odiada una persona que és estimada. Però aquest no és l’únic tema; també està la qüestió política que recorda conflictes com Rússia i Ucraïna o Israel i Palestina. Així i tot, on posa més l’accent és en retratar Superman com un immigrant, cosa que ha posat molt nerviós als trumpistes.

Tècnicament, la pel·lícula és extraordinària, amb molt bons efectes especials. La majoria d’escenes d’acció són a plena llum del dia i amb CGI molt ben fet i que embafa. Potser falla una mica el moment en què Superman passa a l’univers de butxaca, que és la part més fluixa de la pel·lícula.

La música és espectacular. No fa sonar la fanfàrria de John Williams, però les notes hi són presents en els moments més destacats. John Murphy i David Fleming hi han fet molt bona feina.

Entre les escenes d’acció, en general m’agraden totes, però la meva preferida, curiosament, no té a Superman com a protagonista, sinó a Mr. Terrific. A la pròxima, James, dona-li una escena així a Superman.

Més que mai necessitàvem una pel·lícula com aquesta i un Superman com aquest. Superman recupera l’esperit de les pel·lícules primigènies de superherois que, no essent perfectes, van construir un món a sobre, com l’Spider-Man de Sam Raimi o el primer Iron Man. Quines ganes de seguir i veure més coses d’aquest nou univers de DC. Per sort, no haurem d’esperar gaire: les sèries de Peacemaker i Lanterns, així com la pel·lícula de Supergirl, queden a prop.

Superman acaba amb un pla oposat al començament de la pel·lícula, però que reflecteix com em sentia en acabar, amb un somriure d’orella a orella després de passar un parell d’hores molt feliç.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.