Cinquena entrega de la saga Rambo dirigida per Adrian Grunberg, novament amb Sylvester Stallone en el paper de John Rambo i també responsable del guió juntament amb Matt Cirulnick.
Rambo és un personatge creat per David Morrell en la novel·la First Blood de 1972. Es tracta d’un veterà del Vietnam que utilitza els seus coneixements militars per impartir justícia. Desafortunadament per a nosaltres, l’antimilitarisme que tenia Acorralado no el veiem enlloc en aquesta darrera entrega.
Recordeu que la saga Rambo va començar el 1982 amb Acorralado i que va tenir dues entregues més en els anys 80, Rambo l’any 1985 i Rambo III al 1988. La quarta part arribaria al cap de 20 anys sota el nom de John Rambo, quan Stallone recuperava també Rocky. I des d’aleshores res, fins ara. Recordem que aquella quarta part acabava amb Rambo tornant al seu ranxo en una escena que ens recordava a l’inici d’Acorralado i que sembla que era el tancament pel personatge. Però, no. És just en el ranxo familiar de Rambo quan comença la trama quan s’assabenta que la desaparició d’una jove, que considera de la família, després de travessar la frontera amb Mèxic. El veterà Rambo emprendrà un viatge perillós per rescatar-la que el portarà a enfrontar-se amb un dels càrtels més perillosos de la zona, responsable d’una xarxa oculta de tràfic de blanques.
Rambo: Last Blood és una pel·lícula totalment innecessària. La trama de Rambo havia quedat molt ben tancada en la quarta entrega, i per explicar aquesta història, no calia fer-la. Tira massa de la sèrie B, segurament per falta de diners, i peca per tenir el pitjor guió de la saga.
S’ha de dir que la pel·lícula comença bé i tenia molt de marge per explorar aquesta versió crepuscular del veterà del Vietnam. Al principi veiem com Rambo es dedica a fer de voluntari en rescats de muntanya. En lloc de tirar per aquí i endinsar-se en el seu crepuscle, pren una deriva que el porta a lluitar contra uns traficants de droga mexicans mitjançant una trama molt mal executada. No ajuda gens que els dolents estiguin dibuixats com unes caricatures i no tinguin res que els faci interessants, a banda de servir de carn de canó per a Rambo.
Cal dir que molts dels problemes que pugui tenir la pel·lícula són per culpa del director, Adrian Grunberg, que no té res a veure amb el talent que Ryan Coogler va demostrar a Creed.
La pel·lícula no arriba a l’hora i mitja i es fa llarga. L’únic que fa que no t’acabis penedint d’haver pagat l’entrada són els minuts finals, en els quals Rambo prepara les trampes i es carrega als traficants de la manera més salvatge possible. La pel·lícula no aparta la càmera i la manté enfocada per mostrar-nos totes les salvatjades de Rambo. Sense cap mena de dubte aquesta és la pel·lícula més gore de tota la saga i no té res a envejar a les pel·lícules més sanguinolentes de terror que aquests dies veiem per Sitges. Encara diria més, l’enfrontament de final és més propi d’Evil Dead que no pas de Rambo.
Aquests 20 minuts finals són l’únic que val la pena d’una pel·lícula que explora molt poc la faceta crepuscular del personatge. Exemples com Gran Torino o Logan haurien d’haver estat el referent i no ho són. La nostàlgia no és suficient per salvar una pel·lícula, que el millor que li hauria pogut passar és que ningú li hagués donat llum verda. John Rambo ja era un bon comiat, no en calia un altre.
