Quarta pel·lícula de Robert Eggers, un dels millors directors de la nova fornada. Després de debutar el 2015 amb The Witch, va passar-se de frenada amb The Lighthouse, i va signar un autèntic referent del cinema viking amb The Northman. Ara s’atreveix amb Dràcula, o millor dit, amb Nosferatu, remake del clàssic de l’expressionisme alemany que F. W. Murnau va dirigir el 1922. Aquella versió adaptava lliurement la novel·la Dràcula de Bram Stoker, però, per no pagar drets, que pertanyien a la vídua de l’escriptor, es van canviar els noms.
La història comença amb Ellen, equivalent a Mina, que es mostra vinculada al món sobrenatural, concretament amb Nosferatu. En coneixerem els motius més endavant, però tot arrenca amb una escena d’ella, més jove, sola de nit en una habitació, quan apareix l’ombra del vampir, i les seves urpes entren dins la camisa de dormir. Anys més tard, trobem Ellen casada amb Thomas, que busca feina per començar una nova vida amb ella. El nou treball el portarà fins al castell del comte Orlok, que viatjarà dels Carpats, els Alps de Transsilvània, fins a Alemanya. La seva missió és aconseguir que Orlok signi la compra d’una propietat.
Tot i que continuo pensant que The Northman és la seva millor pel·lícula, Nosferatu és una obra excel·lent. El segell d’Eggers es percep arreu, especialment en l’aspecte visual. Si he de destacar un defecte, el mencionaré ara, perquè la resta són alabances, el metratge s’allarga massa, i el fet de recrear-se en les imatges en perjudica el ritme. Ara bé, és fàcil entendre per què ho fa, ja que les imatges són molt potents. El fet que sigui una història tan coneguda, al capdavall, és Dràcula, fa que tampoc sorprengui gaire, però el valor està en la seva execució.
Cada fotograma està compost com si fos un quadre de terror. Cal destacar la il·luminació amb espelmes, o llum de gas, que s’integra meravellosament en la foscor. El color dona pas al blanc i negre de manera subtil i estèticament molt bella.
El repartiment és de deu, sense més ni més. Lily-Rose Depp, de qui no n’esperava res, el meu referent era Yoga Hosers, aquella terrible pel·lícula de Kevin Smith feta al servei de la seva filla i la millor amiga, m’ha sorprès molt. El seu personatge és clau perquè la pel·lícula funcioni, i ella hi brilla especialment en els moments més angoixants, terribles i sexuals. Té escenes complicades, com les de possessió, que semblen extretes de L’Exorcista, i sempre hi destaca. Sap transmetre l’atracció cap a Orlok, tot i que nosaltres només hi veiem un cadàver vivent.
Bill Skarsgård és Nosferatu, perquè t’ho diuen. És com Colin Farrell fent de Pingüí, sota capes i capes de pròtesi, ja sabem que és capaç de fer molta por. Aquí brilla per la seva presència inquietant, i per un ús extraordinari de la veu. He de dir que el mostatxo em va grinyolar una mica, però és fidel a l’època i al context. La seva imatge recorda la del clàssic de Murnau en les ombres i les ungles, però el seu físic remet més a un zombi. Orlok representa el mal pur, sense dobles lectures. Allà on passa, només deixa mort. Eggers encerta en no mostrar-lo gaire, ni amb claredat absoluta, fins i tot després que ja l’hàgim vist per primer cop.
Nicholas Hoult és el tercer protagonista, però potser el que té més metratge. Fantàstic també, especialment al primer terç, quan té més pes narratiu. El seu personatge seria l’equivalent a Jonathan Harker, tot i que aquí és més realista i proper en mostrar la seva relació amb Ellen. Tots dos estan molt enamorats, però ella està maleïda pel turment del vampir.
Entre els personatges secundaris tenim Aaron Taylor-Johnson i Emma Corrin, com la parella que acull Ellen quan el seu marit marxa. En el repartiment de veterans destaquen Simon McBurney, en un paper semblant al de Renfield, i Ralph Ineson, habitual en el cinema d’Eggers, com a metge, que mereix un capítol a part pel tracte que dona a Ellen i pel diagnòstic que en fa, arribant fins i tot a lligar-la. Finalment, Willem Dafoe, també habitual amb Eggers, assumeix un paper similar al de Van Helsing, encara que no s’anomeni així a la pel·lícula. M’ha encantat la seva interpretació, més continguda que la de Hopkins en el Dràcula de Coppola, però igualment poderosa. Fa el paper d’un boig que, al final, resulta tenir raó.
La fotografia, com ja he dit, és espectacular. La composició de plans, la il·luminació i l’ús dels colors, i fins i tot del blanc i negre “fals” en les escenes nocturnes, són meravellosos. No és nou en el cinema d’Eggers, i ràpidament ens venen al cap pla d’obres seves anteriors. El director de fotografia, Jarin Blaschke, un col·laborador habitual, fa que sigui gairebé imprescindible veure la pel·lícula en una sala de cinema, a casa, amb una pantalla convencional, es perd molta informació. És una obra molt fosca, que juga constantment amb allò que s’amaga a les ombres.
L’estètica gòtica és una de les grans virtuts visuals del film. El disseny de producció és aclaparador, i d’una fidelitat històrica impressionant. En algun moment, fins i tot, sembla que estiguem dins una obra de Dickens, com Oliver Twist, mentre la història ens passeja per aquesta ciutat alemanya. La posada en escena és pròpia d’un drama d’època.
El final es va tornant cada cop més extrem, i la bogeria ho impregna tot, com als mateixos personatges. La pesta és un dels elements simbòlics més potents, present tant al vaixell com a través de les rates. És la metàfora de l’arribada del mal, de Nosferatu.
Nosferatu és una gran pel·lícula de terror, impregnada d’una atmosfera malaltissa i única. Ve de gust tornar a la història original, després de tantes modernitzacions, el vell torna a ser nou. S’ha abusat tant de Dràcula, que costa trobar-ne bones versions. Aquesta no només és una de les bones, és una de les millors adaptacions que s’han fet, i, sens dubte, una de les grans pel·lícules de terror de l’any.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
