Segurament no estaríem parlant avui d’aquesta pel·lícula si no hagués estat una de les nominades a l’Oscar a la millor pel·lícula, ja que ni tan sols s’ha estrenat en sales.

Nickel Boys adapta la novel·la de Colson Whitehead, guanyadora del premi Pulitzer, i s’inspira en fets reals. Concretament, en un reformatori de Florida que va ser clausurat pels abusos, tortures i assassinats que hi patien els residents, tots ells menors d’edat.

El film ens mostra com un adolescent és enviat a aquest reformatori tot i no haver fet res, simplement per trobar-se en el lloc i el moment equivocats. Un cop allà, veiem com els joves blancs i negres viuen en pavellons separats, i com el tracte cap als segons és completament inhumà, mentre que amb els primers és respectuós.

Ens trobem davant d’un material que podria haver donat lloc a una gran pel·lícula, però les decisions artístiques del director, RaMell Ross, la converteixen en un fracàs estrepitós. La primera gran errada és rodar-la en primera persona, és a dir, des del punt de vista del protagonista, fent que la càmera actuï com els seus ulls. Aquest recurs, que ja d’entrada pot resultar incòmode, aquí provoca confusió, ja que el punt de vista canvia constantment fins al punt que, en alguns moments, no saps quin personatge estàs seguint. Ross justifica aquesta decisió dient que volia implicar més l’espectador, però l’efecte aconseguit és just el contrari: una desconnexió total.

Un altre dels grans problemes del film és la seva durada: dues hores i vint minuts del tot injustificables. El metratge es fa etern a causa d’una narrativa redundant i un estil visual pretensiós i marejant. Es fa gairebé impossible veure-la d’una tirada, especialment tenint en compte que s’ha estrenat directament a Prime Video.

Pel que fa al guió, és absolutament trampós. La trama del passat al reformatori es combina amb una línia narrativa en el present, quan es descobreixen diverses tombes sense marcar als antics terrenys de la Nickel. Sense revelar res, només dir que RaMell Ross, que també signa el guió, manipula l’espectador de manera matussera per forçar un impacte final que no està ben construït.

Nickel Boys és una pel·lícula independent prefabricada amb l’únic objectiu de participar en la temporada de premis. La posada en escena de Ross és esgotadora i aconsegueix l’efecte contrari del que, teòricament, pretén. El que més molesta és que la història és bona i potent, però la seva adaptació fallida i un muntatge desastrós fan que es malbarati una gran oportunitat per explicar amb força un relat necessari sobre el racisme institucional als Estats Units.