Documental estrenat a Disney+, produït per Amblin i Lucasfilm, per homenatjar en vida el compositor de bandes sonores més important de la història del cinema: John Williams. No vull dir que compositors com el meu admirat Jerry Goldsmith o Morricone, per citar-ne només un parell, no hagin estat igual d’importants, però és innegable que Williams ha arribat a un públic més ampli i que el seu impacte cultural ha estat immens.
La pel·lícula no segueix estrictament els cànons del gènere documental: no entra en tecnicismes sobre el procés creatiu musical, ni aprofundeix gaire en la seva vida personal, més enllà d’unes quantes dades biogràfiques que es poden trobar fàcilment a la Viquipèdia. Music by John Williams és, sobretot, un repàs extensiu a la seva filmografia i una celebració de les grans composicions de l’artista, amb especial atenció a les creades per a Spielberg i Star Wars.
El documental vol arribar al màxim de públic possible. No busca fer-nos pensar ni trepitjar ulls de poll. És una festa, un homenatge emocionant que apel·la als records que desperten els temes de Williams, mentre ell mateix n’explica el context i les raons creatives amb informació de primera mà.
Amb Spielberg queda clar que hi ha una relació que va molt més enllà del professional: és una amistat profunda basada en l’admiració mútua. Sentir-los parlar de cinema i veure’ls recordar, mig de broma, com es van compondre peces com les de Tauró o Encontres en la tercera fase no té preu. Spielberg mateix posa damunt la taula un dels temes del documental: la humilitat de John Williams, que, sent un geni, manté una actitud inusual dins la indústria. La conversa entre ells dos ens regala grans moments, com quan Spielberg explica com va ser la seva primera col·laboració a Loca evasión (1974) i com ja llavors va decidir que Williams seria el compositor de totes les seves pel·lícules.
També es tracta la seva faceta més enllà del cinema, com el seu paper en els Jocs Olímpics i altres composicions, o la seva etapa com a director de la Boston Pops, quan encara era qüestionat per membres que menyspreaven la música de cinema.
John Williams, amb 92 anys, mostra al documental una lucidesa admirable i, en tots els sentits, encara la toca molt bé.
També es fa referència als seus cinc Òscars, pocs, si pensem que ha estat nominat 52 vegades. Entenem que no seria just que guanyés sempre, però és evident que li’n deuen uns quants més.
Williams reconeix que no és especialment cinèfil, però demostra saber-ne molt quan aconsella els directors sobre què funcionarà musicalment, sovint contraposant-se a les seves idees inicials. Al documental hi apareixen diversos directors a banda de Spielberg, com George Lucas o Chris Columbus, per a qui va compondre les bandes sonores de Sol a casa i Harry Potter.
Pel que fa a les seqüeles, que molts compositors eviten. Williams explica que en el seu cas sempre ha volgut mantenir una coherència musical, especialment a Star Wars, on ha intentat preservar la continuïtat sonora al llarg de tota la saga.
També coneixem una mica el seu rerefons familiar i els seus tres fills, tot i que només la seva filla apareix en pantalla, explicant com el va afectar la mort de la seva esposa i com, anys després, es va tornar a casar.
Williams entén la banda sonora com una part fonamental i orquestral del cinema, no electrònica, i creu que és la branca que més s’apropa avui a la música clàssica.
També hi participen artistes influenciats per ell com Seth MacFarlane, Chris Martin de Coldplay o el mateix J.J. Abrams.
Un dels moments més impactants és el dedicat a la composició de La llista de Schindler, amb Kate Capshaw incapaç de contenir les llàgrimes mentre recorda la primera vegada que va sentir-la.
Superman, Indiana Jones, E.T., Jurassic Park… Són tants els temes de Williams que tenim gravats a la memòria, que és impossible no sentir que aquest home també forma part de les nostres vides. Si espereu que Williams us reveli la fórmula secreta del seu èxit, aquí no la trobareu: el misteri darrere del seu geni continua intacte.
