Ti West completa la trilogia X amb Maxxxine, una sèrie de pel·lícules irregulars en què, malgrat els alts i baixos, ha valgut la pena fer el viatge, tant per l’exercici d’estil del director, diferent en cada lliurament, com per una immensa Mia Goth, espectacular en les tres. Tot i que West no va concebre inicialment el projecte com una trilogia, n’han sortit tres films connectats pel mateix concepte, i qui sap si encara hi podria haver una quarta entrega.
Cal recordar que la història comença a X, ambientada als anys setanta, on se’ns presenten dos personatges diferents interpretats per Mia Goth, el de Maxine i el de Pearl. Pearl ens explicava els orígens del personatge i com es converteix en l’assassina que coneixem a X, mentre que Maxxxine segueix el personatge de Maxine als anys vuitanta i mostra com ha viscut el trauma dels fets narrats a X.
Fent una mirada ràpida als resultats, Pearl és la millor de la trilogia. Maxxxine, de fet, suposa fins i tot un pas enrere respecte a X, ja que viu massa dels fets passats i transmet la sensació que no té res nou a explicar. El que realment importa és gaudir de Mia Goth i deixar-se endur per l’estil visual de West, que recrea la cultura i l’estètica del cinema dels vuitanta. Però, més enllà d’això, la història es pot resumir molt de pressa i no hi ha cap motor narratiu clar que la faci avançar.
Maxxxine ens explica com Maxine es proposa deixar de ser actriu porno per convertir-se en una actriu “seriosa” i aconseguir que la gent se la prengui seriosament. Com a teló de fons, la pel·lícula utilitza la presència del Night Stalker, un assassí en sèrie i violador que va actuar a Los Angeles entre 1984 i 1985. El cinema i la televisió ja han mirat enrere en aquest assassí en altres ocasions, com a The Night Stalker de 1986, Nightstalker (Maníaco) de 2002 o American Horror Story: 1984, només per citar algunes referències.
A Maxxxine li falta la vitalitat de les dues anteriors. També li manca un referent clar. Si X s’inspirava en La matança de Texas i Pearl en el cinema clàssic en color, Maxxxine no acaba de construir una mirada pròpia i reconeixible dels vuitanta, ja que sembla limitar-se a referències a Brian De Palma.
Tampoc queda del tot clar quin és el missatge que vol transmetre Ti West ni quin tipus de pel·lícula ens vol oferir. Es mou entre la crítica a la manera de funcionar de Hollywood i els somnis trencats dels joves que volen triomfar, amb elements de cinema negre, representats pel detectiu corrupte interpretat per Kevin Bacon, vinculat a aquesta trama, i la parella de policies interpretats per Michelle Monaghan i Bobby Cannavale que investiguen el Night Stalker.
Pel que fa al to, Maxxxine rebaixa considerablement la càrrega de sexe i violència respecte a les dues anteriors, fet que la fa menys provocadora i, per tant, menys interessant. De fet, no sembla una pel·lícula de terror. Sí que hi ha gore, però no amb la contundència de les anteriors. El terror queda en segon pla, eclipsat pel to que marca la cita de Bette Davis a l’inici del film.
En els papers secundaris destaquen Elizabeth Debicki, com la directora de la pel·lícula que protagonitzarà Maxine, Giancarlo Esposito, en una breu però memorable escena com a representant de l’actriu, i Lily Collins, en un paper curt. I no oblidem la ciutat de Los Angeles, que West ha sabut convertir en una protagonista més de la història.
En resum, Maxxxine és una barreja de moltes coses que no acaben de combinar bé, i a la qual li falta una història clara per explicar. El seu punt fort és l’estètica, amb aquell filtre de VHS desgastat que els nostàlgics del format miren amb enyorança. Mia Goth torna a fer una actuació increïble, però el personatge té menys recorregut, o bé no se li ha donat prou espai per lluir-se. Sigui com sigui, Goth ho ha donat tot sempre que s’ha posat en la pell de Pearl o Maxine.
Si us agraden les pel·lícules que miren enrere als vuitanta amb nostàlgia, probablement Maxxxine no us n’ofereixi prou, ja que més enllà de l’embolcall visual, aquesta nostàlgia no emociona. Si X i Pearl podien funcionar de manera independent, Maxxxine no ho aconsegueix i se sent massa arrossegada per X. No és una mala pel·lícula, però resulta decebedora venint de Pearl, i, sense cap dubte, és la més fluixa de la trilogia.
