Nicholas Stoller dirigint. El “hype” era alt. Paso de ti, Todo sobre mi desmadre i Eternamente comprometidos eren grans comèdies. Malditos vecinos prometia ser la seva visió de Desmadre a la americana. Malauradament les bones intencions fracassen i Malditos vecinos es converteix en una gamberrada que es queda en terra de ningú. Què passa amb aquest estil de comèdies en les que més de 30 anys d’evolució cinematogràfica es tradueixen en involució a mans de prometedors realitzadors? Com és possible que Porky’s o la més recent American Pie, siguin més valentes que Malditos vecinos, on la transgressió es limita a la utilització de l’humor més groller, oblidant-se de la construcció de personatges i elaborar un guió decent més enllà dels gags?
Ja haureu notat que la pel·lícula no m’ha agradat. Passat el quart d’hora ja ho hem vist tot i ja s’ha dit tot. La resta és més del mateix fins arribar al minut 90, en el que acabes sentint que has vist consecutivament les dues parts estrenades d’El Hòbbit. Malditos vecinos no ofereix ni aporta res de nou. Project X tampoc és de la meva devoció, però com a mínim sí que aportava coses noves que Malditos vecinos s’ha limitat a copiar i fer-ho malament. Seth Rogen fa el paper de sempre, tampoc res de nou, mentre que Zac Efron te’l mires amb cara de pena. Impacta veure’l amb un aspecte físic massa passat pels esteroides. El seu rostre reflecteix els accessos que han perjudicat la seva carrera. La seva imatge poc té a veure amb la de High School Musical, i no hoc dic com una cosa positiva, tot el contrari. El personatge que més sobra és el de Rose Byrne, que s’hauria d’haver quedat com a secundari i no en principal, ja que perjudica la dinàmica entre Rogen i Efron. L’aspecte més fluix, repeteixo, és el guió. La pel·lícula és només el seu plantejament, que construeix diferents capes del mateix i en uns diàlegs gens treballats que es limiten dir més paraulotes que l’escena anterior.
