Ja hem explicat en algunes ocasions com la distribució cinematogràfica es troba en un moment de transició amb l’arribada de les plataformes digitals que exerceixen de productores i distribuïdores de les pel·lícules i sèries de producció pròpia. L’arribada de plataformes com Netflix i Amazon facilita la llibertat creativa de realitzadors i poden fer-se realitat projectes que no tiren endavant per la via tradicional. A poc a poc apareixen grans noms de la indústria que sorprèn que optin per una estrena en plataformes sense que les seves pel·lícules passin pels cinemes, o si més no, tinguin una estrena molt limitada en sales. El darrer paradigma de tot això són els germans Coen i d’aquí unes setmanes vindrà la darrera d’Alfonso Cuarón.
La balada de Buster Scruggs és un western amb un to de comèdia negra, molt a l’estil dels Coen, sec i contundent. La pel·lícula està formada per sis relats episòdics independents no relacionats entre ells. És un homenatge clar a les novel·les de l’oest ja que és un compendi d’historietes, unides pel mateix to i l’empremta personal dels Coen. El repartiment d’aquesta pel·lícula és molt divers i hi trobem a Tim Blake Nelson, James Franco, Liam Neeson, Tom Waits, Zoe Kasan i Brendan Gleeson entre els més destacats. Com que cada episodi funciona com una pel·lícula en ella mateixa, i els resultats també són desiguals, és complicat parlar del conjunt perquè cada història és diferent.
La primera porta per el mateix nom de la pel·lícula, The Ballad of Buster Scruggs, i ens vol transmetre els missatge que per més bo que siguis, hi haurà un dia que vindrà algú millor que tu. Destaca de la pel·lícula la seva posada en escena visual inspirada directament dels dibuixos animats Looney Tunes.
La segona és Near Algodones, un relat sobre la tràgica inevitabilitat d’un lladre de bancs que perpetra un robatori en el pitjor banc de l’oest en què podria fer-ho.
La tercera és Meal Ticket, una història protagonitzada per un firaire que gira amb un espectacle protagonitzat per un jove sense braços ni cames. Quan tot funciona, perfecte, però quan l’espectacle deixa de donar diners, el firaire té clar que l’espectacle ha de renovar-se si vol continuar menjant.
La quarta, All Gold Canyon, és la millor de totes. Ens parla de la justícia poètica, i és la única història que és benvolent amb l’espectador que es frustra constantment amb la pel·lícula. El protagonista és un vell buscador d’or que troba un filó i està protagonitzada gairebé en solitari, per un genial Tom Waits.
La cinquena, The Gal Who Got Rattled, probablement sigui la més frustrant i injusta i deixa a l’espectador força tocat per fer front a la darrera. Els protagonistes són una jove que busca una nova vida, i que per això s’embarca en una caravana de trasllat, un dels líders de la caravana i un gos que tindrà més protagonisme al final del que s’espera. El relat bascula entre la tendresa i la tragèdia.
La sisena i última és The Mortal Remains, és un relat sobrenatural localitzat en l’interior d’una diligència. Cinc personatges d’orígens diferents compatiran un viatge cap un destí anomenat Fort Morgan, del qual no en descobrirem la seva naturalesa fins al final del relat. Durant el trajecte s’explicaran diferents històries, de les quals s’haurà d’estar atent per comprendre’n el seu sentit dins de l’episodi.
La balada de Buster Scruggs és una irregular pel·lícula dels Coen, amb una cuidadíssima i preciosa fotografia i un muntatge musical fantàstic. Tot i ser una obra menor, de fet estava plantejada inicialment com una minisèrie, els Coen s’ho han passat molt bé en aquesta pel·lícula negra en què es riuen de la mort. Els espectadors potser no tant, no obstant, val la pena fer-li un cop d’ull.
