Pel·lícula que ens explica la història fictícia de la fundació de la banda de hip-hop irlandesa Kneecap, protagonitzada pels mateixos integrants reals de la banda amb una bona dosi de sexe, violència, energia i humor.
La història és protagonitzada per dos joves que s’uneixen amb un professor de música desmotivat per compondre temes i gravar cançons. El seu esperit transgressor. L’atac contra els britànics i la defensa de la llengua, el gaèlic, els convertirà ràpidament en un fenomen en el seu país, ja que connectaran amb un públic que també vol mantenir viva la llengua. Malgrat que la banda existeix en realitat, el pare dels joves no pertanyia a l’IRA, ni tampoc moltes de les anècdotes que ens narren, tot està posat al servei de la diversió i a inventar-se una història que els encaixava i venia de gust explicar.
El muntatge de la proposta recorda molt al de Trainspotting per l’acceleració, el ritme i l’ús de les drogues. De fet, Kneecap, que no deixa de ser un biopic musical, fa servir les drogues de manera narrativa de manera molt diferent en aquest gènere, ja que aquí són una eina creativa pels nostres músics i els veiem llençant drogues al públic com caramels en una cavalcada de reis.
Sobre les drogues, serveix perquè el director experimenti visualment atrevint-se també amb l’stop-motion, afegint un component més que fa que la proposta sigui més original.
La manera de tractar la societat irlandesa recorda a la sèrie Derry Girls, malgrat que aquí no s’abordi el conflicte d’Irlanda del Nord, tal com la mateixa pel·lícula fa broma al principi referint-se que totes les pel·lícules ambientades a Irlanda del Nord són per parlar sempre del mateix.
L’aspecte més destacat de la pel·lícula és que està parlada íntegrament en gaèlic irlandès i que la situació de la llengua pot ser un avís del que ens pot passar a nosaltres en poc anys amb el català. El gaèlic va ser prohibit durant molts anys pels britànics i tot just va ser reconeguda al Regne Unit l’any 2022. Kneecap ofereix perles en aquest sentit pel que fa a la repressió de la llengua com quan un dels protagonistes és arrestat i es nega a parlar anglès fent un dels drets lingüístics. Si heu estat a Irlanda sabreu que sentireu poc parlar gaèlic.
Narrativament, la pel·lícula té mancances i a les bones idees els falta un fil conductor per fer creïbles determinades situacions. Parlo per exemple de la figura del pare que interpreta Michael Fassbender, que cada vegada que apareix sembla un fantasma, però que en realitat no té ser a fer en aquesta història, cosa que fa que el personatge sobri. Curiosament, Fassbender s’introdueix per donar solidesa a la proposta i per tenir un actor consolidat en el repartiment, però l’efecte acaba essent el contrari, ja que distreu del focus principal que hauria de ser sempre els tres integrants del grup.
Pel que fa a la relació que manté un dels nois amb la filla de la cap de policia que els persegueix tampoc acaba de funcionar perquè els personatges secundaris són plans i no tenen matisos.
Malgrat aquests problemes que poden provocar entrebancs mentre la veus, Kneecap és una comèdia divertida i transgressora amb elements de la comèdia que resulta autèntica. Es manté fidel a l’estil que van popularitzar durant els noranta Guy Ritchie i Danny Boyle, però també és la reivindicació d’una llengua i la importància de mantenir-la viva, sempre present des del principi de la cinta. Kneecap no serà una gran pel·lícula, però resulta molt necessària en transmetre un missatge i per donar-nos a conèixer aquest grup que fins ara no sabíem ni qui eren. Només per aquestes dues coses, ja val la pena acostar-s’hi.