Pixar portava un temps que no l’encertava. La seva última gran pel·lícula havia estat Toy Story 3. En els darrers anys hem tingut Cars 2, Brave i Monsters University que han estat una autèntica decepció. D’aquestes tres només salvaria Brave perquè les altres són directament horribles, sobretot Cars 2. Els dos anys que han passat des de Monsters University sembla que han servit de reflexió i s’ha encarat la nau al camí que mai hauria d’haver deixat. Durant aquest període, Disney ha agafat la davantera del cinema d’animació i ens ha regalat dues pel·lícules que sí han arribat al públic com Frozen i Big Hero 6. Però, ara, amb l’arribada d’Inside out, podem afirmar que Pixar torna a ser Pixar.
Inside out t’agafa el cor amb un puny i torna a tocar un d’aquells temes que tant bé sap fer la companyia, en aquest cas el fet de deixar enrere la infantesa i començar l’edat adulta. La pel·lícula ens explica la història de Riley, una nena que es muda, juntament amb els seus pares, de la Minnesota natal de tota la vida a San Francisco, on haurà de fer nous amics. El xoc que li suposarà el canvi serà l’empenta definitiva que la porta a deixar enrera la infantesa per començar l’edat adulta. Al mateix temps que presenciem les seves vivències, també veiem com funciona el seu cervell i quina és la representació mental de les seves experiències a través de cinc personatges que representen diferents personificacions del caràcter. Són Joia, Tristesa, Por, Ira i Fàstic que acompanyaran a Riley en aquest moment difícil de la vida.
L’aventura de l’exterior em complementa amb la de l’interior, en la qual Joia és el sentiment predominant que intenta imposar-se sempre per sobre la resta, però la pel·lícula també reivindica la tristesa com un sentiment que a ha d’agafar les regnes de la situació quan és necessari. El viatge intern servirà perquè Joia entengui que no es pot sobreprotegir a ningú per evitar-li records tristos.
Són innumerables les pel·lícules que es parlen del final de la infantesa, però poques vegades s’ha fet en dibuixos animats i s’ha representar tant bé l’embolic mental de l’infant que no sap què li està passat i què canvia dins seu. En aquest cas la petita Riley ha de madurar a marxes forçades i que es vegi obligada a deixar enrere els amics de tota la vida i l’equip d’hoquei.
Un dels punts forts d’Inside out és la manera que té de retratar les emocions, cosa que no era fàcil. A part de les emocions, tenim els diferents planetes que construeix el cervell, que són una representació d’allò que ens fa ser com som, així com la dels magatzems de records, els records que perdem, els records vitals que estaran sempre amb nosaltres, i també la visualització dels records passen de ser feliços a nostàlgics. Hi ha tant a analitzar a la pel·lícula que dóna la sensació que no s’han deixat res per explicar i representar. El repte era tant narratiu com visual i Inside out treu nota altíssima en ambdós nivells. I és que la densitat de la mateixa és tant gran que caldran molts visionats per apreciar-la en plenitud.
Inside out és una de les pel·lícules referents de l’any que mira sense complexos a la humanitat, a allò que ens fa ser com som, com moltíssimes pel·lícules de Pixar. De fet les millors, a les que afegim a partir d’avui aquesta. La melancolia ben tractada és el punt fort de Pixar, i brilla amb excel·lència en referents com Toy story 3, Up i ara Inside out. Els petits la gaudiran, però només aquells que ara ja som grans, que vàrem ser nens i veiem aquella època amb la nostàlgia que dóna els anys, entendrem el seu sentit ple. Una meravella!
