Guillermo del Toro ha fet realitat el seu somni de fa molts anys: rodar una adaptació de la novel·la Frankenstein de Mary Shelley. El resultat és una adaptació  plena d’emoció, feta amb respecte i molt amor pel material original i pel mite.
El director hi afegeix elements propis de caràcter estètic, dotant el relat d’una ambientació gòtica que ha caracteritzat sempre la seva obra, així com alguns canvis en la història que, tanmateix, no impedeixen que sigui l’adaptació cinematogràfica més fidel a la novel·la. Però el que més destaca de la proposta és el romanticisme que desprèn la pel·lícula. Aquesta versió no és tant una història de terror com una tragèdia profundament humana.

És una pel·lícula sobre si el monstre és realment el que el seu creador anomena monstre o si, en realitat, és el creador qui ho és. Parla de l’ètica científica, de jugar a ser Déu i del significat de la naturalesa humana. Com Pinotxo, l’altra gran adaptació de Del Toro, busca la humanitat que la societat li nega. El monstre és monstruós per les seves accions o ho és per la seva aparença?

La relació entre pares i fills, també present en altres obres de Del Toro, i novament en Pinotxo, és clau a Frankenstein. Hi trobem dos pares que reneguen dels seus fills i uns fills que busquen desesperadament ser estimats. Això passa amb Víctor de petit, quan el seu pare Leopold s’allunya d’ell després de la mort de la mare. I Víctor repetirà el mateix patró amb el monstre, que només vol l’amor del seu creador però topa amb un Víctor despullat d’humanitat, que només veu en ell un objecte que pot rebutjar.

La pel·lícula està dividida en dues parts i un fil conductor, però mai resulta episòdica, ja que flueix de manera molt orgànica. El fil conductor és la part final, quan veiem el monstre perseguint Víctor fins als confins del món i trobant l’ajuda de la tripulació danesa d’un vaixell encallat. Les dues parts principals corresponen, primer, a la narració de Víctor, plena d’acció i energia, i després a la del monstre, més pausada i contemplativa, però igualment fascinant.

Un dels aspectes més destacats, i que Del Toro recupera de la novel·la, és la relació familiar de Víctor: amb el seu pare, marcat per la mort de la mare; amb el seu germà; i amb Elizabeth, un personatge en part reinventat en aquesta adaptació.

El repartiment el conformen Oscar Isaac com a Víctor Frankenstein, Jacob Elordi com el monstre, Mia Goth com Elizabeth, Felix Kammerer com William, el germà de Víctor, Charles Dance com el pare, Lars Mikkelsen com el capità del vaixell i Christoph Waltz com Harlander, un personatge de nova creació, una mena de mecenes de Víctor.

Oscar Isaac interpreta un Frankenstein ultramotivat, arrogant i narcisista, convençut que el món gira al seu voltant. Però la interpretació més extraordinària és la de Jacob Elordi com el monstre. Elordi és immens: mostra tant la brutalitat com la tendresa d’un personatge condemnat a la fatalitat. El seu monstre, sota les capes de pròtesis, conserva un rostre expressiu i una presència esvelta que li atorguen una sensualitat inèdita en aquesta figura clàssica. L’alçada d’Elordi s’aprofita per presentar, per primera vegada, un gegant que amaga el seu rostre rere una caputxa. Cal destacar també el personatge d’Elizabeth, interpretat per Mia Goth. La promesa del seu germà, que només veu entrar per la porta, esdevé un caramel per a l’equip de vestuari, amb una paleta de colors simbòlica que reforça el component edípic del personatge. Víctor veu en Elizabeth la figura de la seva mare, no casualment també interpretada per Goth, en el paper de Claire.

Una de les diferències respecte al llibre, que veiem ja a l’inici, és que el monstre és poderós i pràcticament immortal, amb unes capacitats que recorden a Lobezno. És fascinant veure el seu procés d’aprenentatge: quan no aprèn del càstig del seu creador, quan veu Elizabeth i, en certa manera, s’enamoren, o quan aprèn a parlar gràcies a un home cec que ensenya a la seva neta.

La pel·lícula evoca subtilment escenes del clàssic de 1931, com la nena i el riu, però sense adaptar-les literalment. La part que més hi recorda és la seva estada amb l’home cec, on es desenvolupa una amistat entranyable: l’ancià, en no veure’l, no el jutja pel seu físic, i el monstre, a través d’ell, descobreix la literatura i el pensament.

Visualment, Frankenstein és una meravella. Cada plànol desprèn detall i sensibilitat. La fotografia és fabulosa: el vermell predomina sovint i els colors semblen intencionadament saturats. Quan Del Toro desplega al màxim la seva imaginació és en el tram on Frankenstein es retira a un castell aïllat per dur a terme els seus experiments.

La banda sonora, obra d’Alexandre Desplat, és magnífica i una de les grans virtuts del film.

La relació entre els germans és un capítol a part, marcada per un pare que premiava el petit i castigava el gran. Tot i això, no hi ha ressentiment de Víctor envers William; simplement el veu com un ésser més simple, víctima del seu propi ego. Una de les frases més potents la pronuncia William, quan pregunta a Víctor: “Quina part del cos del monstre conté l’ànima?”

Frankenstein és una obra fantàstica, un dels millors treballs de Guillermo del Toro, que, malgrat estrenar-se a Netflix, mereix ser vista almenys una vegada en pantalla gran.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers en l’especial que li hem dedicat. El trobareu aquí.