El dijous va finalitzar amb unes quantes pel·lícules d’allò més peculiars. Comencem amb la que més em va agradar, The Philosophers, però que tampoc és una pel·lícula rodona ni molt menys. The Philosophers està protagonitzada per un munt d’estrelles juvenils que hem vist en el cinema i la televisió. No diré els noms perquè hi ha fins a 20 protagonistes, que interpreten a 20 alumnes durant una classe de filosofia d’hora i mitja. La peli és precisament això, la classe final del curs de l’assignatura on els alumnes hauran de superar el dilema que els proposa el professor. Aquest prepara una targeta que cada alumne agafarà a l’atzar amb informació sobre el personatge que interpretaran en el dilema. El dilema consisteix en que davant un apocalipsi nuclear només hi ha espai per la mitat d’ells en el búnquer. Els mateixos alumnes han de decidir qui es queda dins i qui fora. La gràcia està en com ens ho presenta el director a nivell formal, perquè la pel·lícula combina les escenes a l’aula amb les imaginades pels alumnes: durant l’atac nuclear i dins el búnquer. El problema que li he trobat és que es fa llarga perquè repeteix el supòsit tres vegades i acaba fatigant a l’espectador. Lo ideal hagués estat un quart d’hora menys de metratge.
Us heu preguntat mai com era el projecte d’adaptar Dune, en el qual va estar treballant durant dos anys Alejandro Jodorowsky? Les respostes es troben en el documental Jodorowsky’s Dune, on descobrireu que personalitats com Orson Wells, Mick Jagger i Salvador Dalí varen acceptar de participar-hi. Aquest documental serveix perquè ens adonem que malgrat la pel·lícula no es va arribar a fer (no va ser fins anys més tard que David Lynch es faria la seva versió) va influenciar notablement al cinema de ciència ficció, començant per Star Wars, seguint per Alien i un llarg etcètera que descobrim en el documental.
També hem tingut oportunitat de veure la nova pel·lícula de Nick Cassavetes, Yellow. El més destacable és la imaginació amb la que està narrada, que és precisament a través dels ulls de la seva protagonista. Holmes és una noia que està enganxada als antidepressius. Al llarg de la pel·lícula descobrirem què l’ha portat a aquesta situació en la que la seva família hi ha tingut molt a veure. Cassavetes juga amb diferents recursos narratius, i amb la realitat i la imaginació de la protagonista per explicar-nos aquesta història familiar extrema tant especial.
I acabo amb The Demon’s Rock, la més fluixa i directament dolenta de les quatre. Estem davant d’un autentic producte de sèrie Z que sembla fet als anys 70. Un nen és segrestat per una mena de guardià de l’infern que li farà de mestre. Ja de gran tres dimonis escapen per desencadenar l’infern a la Terra. Tan sols aquest aprenent del diable els podrà aturar. Pocs diàlegs, excés de música estrident, moltes caretes i litre i litres de sang i maquillatge barat. Acaba per avorrir perquè no explica res durant els 100 minuts de metratge.
I vinga, per la mitjanit us prometo que us parlaré d’Insidious 2.
