Christopher Landon, fill del mític Michael Landon, és un director de gènere que ens agrada perquè al terror li afegeix algun ingredient més, sigui comèdia, ciència-ficció o fantàstic. Va cridar l’atenció amb Happy Death Day el 2017. L’èxit de Happy Death Day el portaria a fer-ne una seqüela el 2019, actualment està preparant la tercera, així com la divertidíssima Freaky i el seu treball per a Netflix a We Have a Ghost. Ara acaba d’estrenar Drop (La cita), una nova pel·lícula de terror que funciona com un thriller.
En aquesta ocasió no es tracta d’un guió propi, sinó d’una producció de Blumhouse escrita per Jillian Jacobs i Christopher Roach, que ja havien treballat amb la productora en títols com Verdad o reto i Fantasy Island. És el tipus de pel·lícula de pràcticament un sol escenari, amb la protagonista parlant per telèfon amb l’assassí de torn. Pràcticament, un subgènere que ens fa pensar en pel·lícules com Cellular, Última llamada o Non-Stop, també escrita per Roach i dirigida per Jaume Collet-Serra. I aquí vaig: recentment hem vist una pel·lícula que recorda molt aquesta del director català, Carry-On, que va ser un gran èxit de Netflix el darrer Nadal. Independentment de quin sigui el recorregut en taquilla, Drop és una d’aquelles pel·lícules que, si s’hagués estrenat directament a Netflix, hauria estat un fenomen.
La protagonista de Drop és Violet, una mare soltera que va perdre el seu marit en unes circumstàncies que descobrireu durant la pel·lícula. Després de força temps, té la seva primera cita i deixa el seu fill petit amb la seva germana. L’home amb qui s’ha de trobar és un fotògraf que ha conegut a través d’una aplicació de cites. Han quedat per sopar en un restaurant força idíl·lic. Però, a través del mòbil, la protagonista comença a rebre una sèrie de missatges que cada cop prenen un to més amenaçador. Violet haurà d’obeir l’interlocutor si no vol posar en perill la vida de la seva família.
Drop és una cinta molt entretinguda, que funciona en ritme i tensió, i amb una durada ideal d’hora i mitja. S’ha de veure sense prejudicis, disposat a passar-ho bé i a suspendre la credibilitat d’una història que està clarament al servei de la diversió, exactament com passava a Carry-On, però, a diferència de Carry-On, Drop manté en secret la identitat del dolent fins al final.
L’objectiu és ben clar i s’assoleix plenament. Això no vol dir que el guió sigui feble; al contrari, funciona molt bé en la construcció dels personatges. El de Meghann Fahy actua com ho faria una persona normal en una circumstància impossible. No sobreanalitzeu la trama, perquè no la gaudireu. Com deia aquell: entreu i “disfruteu”.
Tot i que no és un projecte personal de Landon, sinó més aviat una cinta d’encàrrec, el seu magnífic pols com a director eleva la història. També ho fa la protagonista, una esplèndida Meghann Fahy, a qui poques vegades hem vist en un paper principal. Esperem que, després de la gran actuació que fa aquí, la veiem liderant més projectes.
No us explicaré com acaba, només afegeixo que el final tanca el cercle amb el flashback inicial, i això permet veure l’evolució i el viatge emocional de la protagonista de manera rodona.
