Darren Aronofsky sorprèn amb la seva pel·lícula més impersonal, però al mateix temps més entretinguda i accessible per al gran públic, Caught Stealing. Basada en la novel·la de Charlie Huston, el mateix escriptor s’ha encarregat del guió cinematogràfic del primer llibre, ja que forma part d’una trilogia protagonitzada per Hank Thompson. El resultat és un thriller molt divertit, en què Aronofsky demostra que també pot ser comercial i, alhora, tractar des d’aquest prisma temes habituals en la seva filmografia, com l’addició i el trauma, amb un resultat vibrant, entretingut i emotiu.
L’acció arrenca l’any 1998. En Hank treballa com a cambrer en un bar de Nova York, on aprofita per emborratxar-se i ser l’ànima de la festa. En realitat, amaga un trauma: de jove, a conseqüència d’un accident de cotxe, va veure com renunciava al seu somni de jugar a les lligues majors de beisbol. En tornar a casa, el seu veí punk, Russ, ha de marxar a Londres per un assumpte familiar i el deixa a càrrec del seu gat, Bud. La relació recent que manté amb Yvonne serà un oasi de pau quan a casa seva apareguin uns mafiosos russos que busquen una clau que estava en possessió de Russ, i que acaben apallissant-lo brutalment. No seran els únics que busquen aquesta clau: també hi van al darrere els violents germans jueus Drucker.
El repartiment de Caught Stealing és molt atractiu. Austin Butler n’és el protagonista principal: carisma pur que et manté enganxat a la història i et fa patir per ell i pel gat a parts iguals. Butler porta tot el pes de la pel·lícula i, per primera vegada, adopta el paper d’heroi d’acció, tot i que aquests terme caldria matisar-lo moltíssim. Al seu costat trobem Zoë Kravitz, que interpreta la seva parella en una magnífica actuació. És la persona capaç de donar l’equilibri que Hank necessita i de posar-lo al seu lloc quan l’acció ho demana, perquè hi ha estima. Kravitz va més enllà de l’arquetip de “la xicota de l’heroi”, ficant-se en la pell d’un personatge fort, intel·ligent afectuós i sexi.
En papers més secundaris trobem Matt Smith com el punk anglès, en un paper que defensa magníficament bé. Fa molta gràcia veure’l amb aquesta cresta deutora d’una època. Entre els representants mafiosos hi ha Vincent D’Onofrio i Liev Schreiber, quasi irreconeixibles darrere unes poblades barbes. Els dos actors encarnen uns personatges perillosos i temibles, que el guió sap humanitzar i dotar de moments còmics. Completen el repartiment de cares conegudes Bad Bunny, acreditat amb el seu nom real, i Laura Dern, que interpreta, sense acreditar, la mare del protagonista, una aficionada dels San Francisco Giants. De fet, els secundaris són gent molt entranyable. Menció especial per a Bud, el gat que acompanya Hank durant tota la pel·lícula i que li causarà més d’un maldecap.
L’ambientació dels noranta ajuda a recrear com era la Nova York d’aquella dècada i ens permet escoltar autèntics temacles al bar d’en Hank, com I Think I’m Paranoid de Garbage, Walkin’ on the Sun de Smash Mouth, Rock You Like a Hurricane de Scorpions o Closing Time de Semisonic, per citar-ne només alguns.
Una de les sorpreses de la pel·lícula és el seu to: ens fa creure que és una comèdia i que res no pot passar als personatges. Error. És una comèdia, sí, però plena de drama i moments molt impactants que agafaran l’espectador desprevingut. De fet, sembla que la mort persegueixi el protagonista, tal com veurem en l’escena de l’accident del flashback, que no quedarà complet fins al final. Aquest moment no només canvia la seva vida, sinó que també esdevé una mena de malastrugança per a aquells que l’envolten.
La pel·lícula és un tren que no s’atura, amb un guió ple de diàlegs enginyosos que fan avançar el coneixement del protagonista i ens l’apropen cada vegada més. Malgrat que aparentment sembli un producte allunyat del cinema d’Aronofsky, es nota la seva mà quan ens condueix per territoris sovint inexplorats en pel·lícules d’aquest tipus. Els bons resultats creatius de Caught Stealing podrien empènyer Aronofsky a donar identitat pròpia a projectes més comercials.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat que inclou una entrevista al director Michael Shanks. El trobareu aquí.
