Quarta pel·lícula de Marvel Studios del Capità Amèrica, la primera sense Steve Rogers i amb Sam Wilson (The Falcon) assumint el llegat del Capi. El resultat: una pel·lícula que no és un horror com Quantumania o The Marvels, i que, sense ser dolenta, és una ombra del que Marvel havia estat. M’ha recordat a les dues darreres pel·lícules que Fox va fer dels X-Men, que eren fruit de fer-les perquè tocava, i sense cap inquietud artística.
Captain America: Brave New World és, amb diferència, la pitjor pel·lícula del Capità Amèrica. Tot i que Anthony Mackie se’n surt millor del que esperava, funciona més bé com a secundari o en una buddy movie, com la sèrie de televisió. Chris Evans es troba a faltar i molt, ja que la pel·lícula mai se sent com una del Capi, sinó que és una pel·lícula de Falcon. Et sents com si haguessis pagat per veure un partit de Champions en què han jugat tots els suplents.
Sobre tots aquests personatges, cal dir que Harrison Ford, encara que hagi vingut només a cobrar, els dona mil voltes a tots, sobretot quan no es pren res d’això seriosament i sembla que estigui en una seqüela d’Air Force One. La pel·lícula reparteix protagonisme entre Ford i Mackie, per la qual cosa a vegades sembla més la pel·lícula de Ross que la del Capi. Sobre Joaquin Torres, el nou Falcon, tenim un problema: és un actor de 32 anys, el personatge és un militar endurit en diferents conflictes, però es comporta com un adolescent. M’ha fet pensar en el Peter Parker de Homecoming. El personatge de Bat-Seraph, interpretat per Shira Haas, és un error de càsting monumental. En cap moment perceps que és una vídua negra, ni és creïble res del que fa. Sobre Samuel Sterns, el disseny es veu estrany, quan es veu alguna cosa, perquè sempre es mou en ombres o darrere caputxes per ocultar uns efectes entre pràctics i CGI que no funcionen, malbaratant el gran Tim Blake Nelson. Sobre Liv Tyler és molt estrany perquè, a part d’una escena de veu en què amb prou feines diu res, quan apareix físicament en un sol instant, sembla un CGI enganxat, creant una vall inquietant que et fa preguntar si l’actriu ha arribat a trepitjar el set.
Però diguem coses bones, que també n’hi ha. Ja hem mencionat Esposito, que, si no fos afegit, seria millor. També m’ha agradat Carl Lumby fent d’Isaiah Bradley, vist a la sèrie The Falcon and the Winter Soldier.
Sobre les escenes d’acció, la del principi és estranya i no m’ha convençut. La segona, en què ataquen el cotxe de Sam, intenta imitar, sense èxit, una de semblant i molt millor de la pel·lícula del Winter Soldier. De les altres dues, l’aèria amb el Celestial, que sense ser res nou, està molt ben feta. Però la millor és la lluita entre el Capi i el Hulk vermell. En aquell moment despertes de la letargia i la pel·lícula creix, però l’espectacle dura massa poc i la resolució és insatisfactòria. Aquest Capi no té poders, és una persona normal, cosa que tampoc aprofita el guió. Així que la lluita és molt desigual i és difícil trobar una sortida que no estigui agafada amb pinces.
La pel·lícula també té importants problemes de ritme, sobretot en la primera hora, que em va resultar fins i tot avorrida, però que a partir de l’escena d’acció al Celestial comença a ser, com a mínim, entretinguda.
En algun moment sembla que se’ls ha acabat el pressupost. Això ho fa pensar que la lluita contra el Hulk vermell sigui tan curta, o el fet de mostrar el Celestial només per fora, quan el normal seria haver-lo vist per dins, per allò del “show, don’t tell”, del qual peca la pel·lícula.
Sobre el guió, he de dir que és molt superficial. Malgrat voler construir una trama política com a Captain America and the Winter Soldier, aquesta és molt simple i plana. No hi ha cap crítica ni res interessant que puguis relacionar amb l’actualitat, per no molestar ningú. El guió bramava una comparació de Trump i Ross, però no vol molestar, és inofensiva políticament.
Captain America: Brave New World se sent com una barreja de seqüeles: per una banda, de la sèrie The Falcon and the Winter Soldier (2021), de la qual recupera alguns personatges, i per altra, de L’increïble Hulk (2008), per la qual cosa, malgrat portar el nom del Capità Amèrica en el títol, no hi ha res que et faci connectar amb la trilogia anterior.
Captain America: Brave New World té una direcció anodina de Julius Onah i cinc guionistes que no tenien res interessant a explicar. Visualment, tampoc té res, i la música, que era brutal en les anteriors, no eleva cap dels moments importants. Personalment, no veig aquest personatge liderant els Avengers en les pel·lícules que vindran, com s’anuncia aquí.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
