Alien: Covenant

L’estiu de 2012 s’estrenava Prometheus, anunciada com una preqüela de la saga Alien, molt perjudicada aleshores per la tercera i quarta part i ridiculitzada en l’encreuament amb la saga Predator. El retorn de Ridley Scott a la direcció va fer pujar el llistó i la majoria de la gent va pensar que era possible repetir una pel·lícula de la qualitat i originalitat de les dues primeres. Però amb un Ridley Scott incapaç de fer cap altra obra mestra des de Blade Runner, pensar que podia superar o igualar el primer Alien, era absurd. Les meves expectatives no eren molt altes, així que Prometheus tampoc em va semblar el desastre que la majoria de la gent diu. Com a mínim em va entretenir, i Scott no es va limitar a repetir el mateix. El concepte de Prometheus era nou, de fet es desvinculava tot el que podia d’Alien, tot i que succeïa en el mateix univers. Prometheus va aportar una filosofia que la saga no tenia i s’oblidava de criatures amb dents punxegudes corrents per la nau, per teoritzar sobre l’origen de la vida i a Covenant ho fa sobre la creació dels Aliens.

A Covenant, se li va demanar a Scott que s’apartés del que havia començat a explicar a Prometheus i que en definitiva tornés a fer una pel·lícula d’Alien. I això és exactament el que tenim aquí, amb l’afegit que tanca els fils argumentals que quedaven penjats a Prometheus. Covenant acaba essent un híbrid que intenta agafar el millor d’Alien i Aliens, al mateix temps continua la trama de Prometheus.

Alien: Covenant succeeix 10 anys després de la pel·lícula anterior amb una tripulació nova i uns nous protagonistes que acabaran en un planeta on troben la desapareguda nau Prometheus.

Covenant respon a la pregunta sobre quin és l’origen dels Aliens. Un atreviment perquè és molt més senzill deixar-ho en el misteri davant la seguretat de sigui quina sigui la resposta, segurament deixarà insatisfet a la majoria.

La millor manera de disfrutar aquesta nova saga és oblidar-nos de les pel·lícules que la van originar i veure-la com una cosa a banda perquè el to té poc veure. Tot i que aquesta s’apropa més al que ja coneixem, amb moments de terror com la primera i d’acció com la segona. El resultat triomfarà o fracassarà depenent de les expectatives de cadascú.

Una de les millors coses que hi veiem són els efectes especials i el disseny de producció. Tant la nau, com el planeta, com tots els ambients de la pel·lícula estan molt ben recreats. Mai Alien s’havia sentit tan gòtica i la veritat és que aquesta estètica li està genial.

Pel que fa a la direcció, el pols de Ridley Scott és encara ferm i és plenament capaç de mostrar-nos imatges molt potents i pertorbadores.

El més fluixet són els personatges, que no se’ns queden a la retina com els de la primera. No deixen de ser els típics personatges plans que t’oblides d’ells al poc de morir perquè només estan a la pel·lícula per morir en mans dels Aliens. El millor continua essent Fassbender, en aquesta ocasió en un genial doble paper, i es manifesta clarament el pilar en què giren aquestes preqüeles.

La banda sonora de Jed Kurzel està en la línia de la pel·lícula. Agafa coses d’aquí i d’allà, inclòs el mític tema de Jerry Goldsmith.

Alien: Covenant no ens ofereix res de nou a la saga que no se’ns hagi mostrat abans, però en aquesta mena de grans èxits d’Alien que és Covenant, sí que aconsegueix entretenir i fer-te saltar de la butaca un parell de cops, al mateix temps que amplia la mitologia de la criatura Alien, amb més o menys fortuna, aquí ja queda a l’opinió de cadascú. En aquest sentit funciona de manera molt semblant a Star Wars: El despertar de la força. Si això és el busqueu, us agradarà, en canvi si espereu una pel·lícula que transcendeixi com ho fa fer la primera i la segona, i estigui al mateix nivell, millor que us quedeu a casa i torneu a veure les originals.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email

Últimes ressenyes

The Menu

Mark Mylod dirigeix aquesta comèdia negra satírica sobre l’alta cuina que més que pel director, crida l’atenció pels productors, l’humorista Will Ferrel i el director

Violent Night

Després de l’esbojarrada i divertidíssima El viatge (The Trip), el noruec Tommy Wirkola va rebre el guió de Violent Night de la productora 87North i

Christmas Bloody Christmas

Aprofito que s’han acabat les festes per escriure sobre Christmas Bloody Christmas, que vam poder veure al darrer Festival de Sitges i que acaba d’estrenar-se

Mr. Harrigan’s Phone

Mr. Harrigan’s Phone es basa en el primer relat que Stephen King va publicar en la novel·la La sangre manda de 2020. Ens narra la

Crimes of the future

Nova pel·lícula del director de cinema fantàstic canadenc, David Cronenberg. Cronenberg torna a una de les seves obsessions principals, la carn i la tecnologia. El