Farà un parell d’anys Seth MacFarlane, creador de la sèrie Padre de familia, debutava en la direcció de llargs amb Ted. Amb una pel·lícula pel mig, Mil maneras de morder el polvo, ens arriba la segona part de les aventures de l’osset de peluix malparlat, ara casat amb una “xoni”.
Ted 2 torna a unir a Mark Wahlberg amb aquest osset que va adquirir vida de forma misteriosa. La pel·lícula ens explica el següent capítol de la vida dels seus protagonistes. Ted i Tami-Lynn, recent casats, decideixen tenir un fill, però Ted és incapaç de concebre perquè és un osset, així que demana ajuda al seu millor amic, John. La cosa es complica quan Ted hagi de demostrar que és una persona davant d’un tribunal si vol ser pare.
La pel·lícula continua la línia marcada per la primera pel·lícula. Personalment m’ha agradat més aquesta segona que no pas la primera. Però això ja va a gustos perquè ambdues són molt semblants. L’humor continua essent l’irreverent que utilitza Seth MacFarlane, el qual tira d’amistats perquè facin cameos al llarg de la pel·lícula. Més enllà d’un argument força simple, la pel·lícula va encadenant gags i escenes còmiques, molts d’ells força ben trobats.
MacFarlane incrementa el punt freak de la pel·lícula ja que el clímax final té lloc a la Comi-Con de Nova York, fet que li suposa al director màniga ample per treure totes les referències al còmic i a les pel·lícules de la que es considera fan, principalment Star Wars i Star Trek, Atenció a aquesta part en què podreu veure a l’actor que interpretava al klingon Worf a Star Trek: La nova generació passejar-se amb una disfressa d’Star Trek i un mal maquillatge de klingon per la Comic-Con. Sublim!
La part més negativa d’aquesta pel·lícula és la mateixa que tenia la primera part: un doblatge en castellà infame. Primer per l’elecció de Santi Millán per doblar a Ted. Millán no és un doblador professional i es nota. Contrasta amb les veus de la resta d’actors que sí són professionals del doblatge. Millán no és capaç de fer-nos oblidar qui hi ha darrera de la veu de Ted, i la seva personalitat passa per sobre del personatge. Just el que no ha de fer un doblador. També es repeteix un defecte que era present al doblatge de Vengadores: La era de Ultrón, el de posar accents als personatges quan no cal. No és necessari fer parlar a la dona de Ted com Penélope Cruz a Vicky Cristina Barcelona. I ja per acabar amb el tema del doblatge, el més lamentable de tot em sembla l’adaptació dels diàlegs. A algú li deu semblar molt graciós canviar el guió i es pensa que el públic és imbècil, que no entendrà les referències del guió original, i canvia algunes línies de diàleg per altres més castizas. Sentir parlar del León come gamba o el jutge Garzón en aquesta pel·lícula fa mal d’oïda. I com aquesta unes quantes més. El doblatge de Ted 2, com ja ho era el de la primera part, és una sodomització a la qual es veurà sotmès l’espectador que haurà pagat la seva entrada per un producte mal doblat que no es mereix, ni ell, ni l’autor que l’ha creat.
Ted 2 és una bona continuació de la primera que agradarà al mateixos que van sortir contents de la primera i viceversa. Si decidiu veure-la us recomano que respireu profundament amb el doblatge o que directament la veieu en versió original de la manera que sigui.
