Sorprèn que Adam McKay, un dels actors del Saturday Night Live, el qual ha dirigit diverses pel·lícules protagonitzades per Will Ferrell com El reportero o Los otros dos, canviï radicalment de gènere per endinsar-se en una sàtira, molt més realista del que voldríem, sobre el capitalisme i el paper dels bancs.
La gran apuesta, que adapta la novel·la de Michael Lewis, pretén mostrar-nos la veritat sobre la crisi financera global de 2008, causada per la bombolla immobiliària, que es va estendre per tot el món i va posar al descobert el cantó fosc del sistema bancari. En mig d’aquest col·lapse financer, va haver-hi un grup de persones que varen saber treure’n profit d’aquest caos econòmic. Aquests visionaris són interpretats per Christian Bale, Steve Carrell, Ryan Gosling i Brad Pitt, els quals arriben a la conclusió de l’existència de la bombolla des dels seus respectius llocs de treball. El que els uneix és que seran tractats d’ignorants i bojos, però el temps els va donar la raó.
La pel·lícula funciona a diferent nivells. Aquesta sàtira de molt mala bava, té moments propers al documental i al cinema de denúncia, malgrat l’estructura de ficció de la mateixa. El secret rau en què és capaç de fer un retrat ràpid i perfecte dels personatges i mostrar-nos com aquests descobreixen com actuen els bancs amb la complicitat de governs i mitjans de comunicació, així com en la venda de productes escombraries a consciència. La situació que exposa la sabem tots, el que ens explica no queda tant lluny. Tothom recorda com els governs van haver de salvar als bancs injectant diners per evitar que s’enfonsessin després que aquests fossin els responsables de la creació de la bombolla immobiliària i la demoressin col·locant productes escombraria als clients per tapar les seves vergonyes. Però amb el temps tot s’oblida, i la pel·lícula no deixa de ser un cop de puny de realisme a la cara, no només pel que va passar, sinó perquè en un futur proper ens puguem trobar en una situació semblant. El missatge de la pel·lícula és clar, no ens deixem enganyar pels bancs que sota noms cool com subprimes i similars, s’amaguen productes de moralitat i rendiment dubtós, que només busquen col·locar allò que els interessa i que el client no entengui què compra.
Però la gran estafa per alguns acaba essent la gran aposta pels altres, que esperen que esclati la bombolla per treure rendiment econòmics després d’invertir i apostar pel, fins aleshores, segur sistema immobiliari. Amb mig to de comèdia, s’atreveix a explicar com una sèrie de personatges amb mancances i peculiaritats personals van veure de manera molt fàcil allò que alguns ens presenten com a molt difícil, amb la finalitat que la gent no ho entengui.
Davant de La gran apuesta, és impossible no pensar en El lobo de Wall Strett, però enlloc de recrear-se en els excessos, com ho feia aquella, posa el punt de mira en un lloc més proper, i per aquest motiu crec que la d’Adam McKay és més efectiva que no pas la de Martin Scorsese.
La pel·lícula a vegades pot resultat poc accessible pel farragós tema que s’explica i pel vocabulari específic que usa, però la idea global l’entendrà tothom, i la pel·lícula pot resultar també entretinguda, al mateix temps ser visualment atractiva i poder gaudir d’un grup de bons actors que ajudaran a pair el que ens explica.
