Jack Reacher: Nunca vuelvas atrás

Segona entrega de la saga basada en les novel·les de Lee Child protagonitzada pel personatge de Jack Reacher, un policia militar que viu al marge de la societat. Aquesta pel·lícula adapta la novel·la del mateix títol publicada al 2013.

En aquesta aventura, Jack Reacher torna a la seva antiga base militar. Després de mantenir una relació a distància amb la comandant Susan Turner, ara Reacher no serà la persona que hagi de resoldre un crim en estranyes circumstàncies, sinó que serà acusat d’un crim que no ha comès. A la vegada haurà d’alliberar a Susan, també acusada injustament. La missió de Reacher serà lluitar per la seva vida pel tal de descobrir la veritat del que passa.

Darrera la càmera no trobem a Christopher McQuarrie, que de la primera Jack Reacher va passar a dirigir la última entrega de Misión imposible, sinó que tenim a Edward Zwick, que ja va treballar amb Cruise a El último samurai. Malauradament es nota el pas d’un director amb talent amb un altre director que tan et pinta una paret, t’arregla la rentaplats o et fa una pel·lícula. És innegable admetre, malgrat els elements positius que té aquesta segona entrega, que falla alguna cosa. O bé el guió no ha estat sotmès a cap revisió, o el director no s’ha preocupat gens en la transició d’escenes o de lligar els diferents elements que se’ns mostren. El nom darrera la direcció i el guió és el mateix Edward Zwick. El problema principal és que la pel·lícula sembla mal acabada i en molts moments es nota feta amb precipitació. Una autèntica pena perquè està plena d’elements positius. El personatge és carismàtic, Tom Cruise està esplèndid, la interacció i química entre Cruise, Cobie Smulders i Daika Yarosh funciona, la trama és interessant, però ara no tenim a Christopher McQuarrie al darrera com a la primera i el relleu no està en absolut a l’alçada. Cal afegir també que el conjunt d’actors secundaris de la primera era molt millor que aquesta, Robert Duvall, Richard Jenkins i Jai Courtney en contraposició d’una sèrie d’actors que fan de dolents que semblen haver sortit d’un telefilm de sèrie B de diumenge a la tarda.

Al final acaba essent un sí, però no en tota regla i t’acabes enfadant perquè els elements per una gran pel·lícula a l’alçada de la primera hi són i en molts moments els palpes. Però la màxima experiència del xef de primera que s’havia de fer càrrec del restaurant amb estrelles és haver treballat en alguna famosa cadena d’hamburgueses i menjar ràpid.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Toy Story 5

Quan Toy Story 3 va posar punt final a la història d’Andy, semblava que Pixar havia aconseguit l’impossible: tancar una saga perfecta amb un dels

Les ovelles detectives

Les ovelles detectives és una d’aquelles pel·lícules que entren per la porta com una comèdia familiar aparentment lleugera i acaben deixant una empremta molt més

Star Wars: The Mandalorian and Grogu

The Mandalorian and Grogu tenia una responsabilitat enorme sobre les espatlles. No només havia de demostrar que els personatges més populars de l’era Disney funcionaven

Disclosure Day

Hi ha pel·lícules que són víctimes de les expectatives. Disclosure Day n’és un exemple evident. Quan Steven Spielberg torna a abordar el fenomen extraterrestre, és