The Long Walk és una de les novel·les més importants de Stephen King que encara no havia tingut cap adaptació, malgrat els molts intents frustrats per dur-la a terme. Publicada el 1979 sota el pseudònim de Richard Bachman, durant el període de més producció literària de King, l’autor l’havia escrit dotze anys abans, en el seu primer any d’universitat, amb dinou anys.

Escrita a finals dels seixanta, The Long Walk era una al·legoria dels joves enviats a lluitar a la guerra del Vietnam: la joventut dels nois, l’horror de veure morir els amics o el fet que el reclutament es convertís en un espectacle televisiu.

The Long Walk és una molt bona adaptació, en esperit i forma, de la novel·la, ja que està molt ben traslladada, amb l’excepció del final, més pirotècnic que no pas millor que l’original.

La direcció ha anat a càrrec de Francis Lawrence, el director de Els jocs de la fam, una història clarament inspirada en la novel·la de King, que en va ser pionera. El guió és de JT Mollner, director de Strange Darling.

La trama es basa a presenciar La Gran Caminada, un esdeveniment en què cinquanta joves del país, un per cada estat,  són escollits a l’atzar. Els Estats Units s’han convertit en un estat totalitari i La Gran Caminada és l’esdeveniment que pretén inspirar el patriotisme d’un país en greu depressió. Els joves han de caminar dia i nit mantenint una velocitat mínima. No hi ha meta: només qui quedi últim guanyarà el premi, tota la riquesa que vulgui i un desig. Però, què passa amb la resta? Tots aquells que no mantinguin el ritme, per qualsevol motiu, o es desviïn del camí, rebran un tret que posarà fi a la seva vida.

Un dels elements més destacats són les converses quotidianes que tenen mentre caminen: les seves vides, les seves famílies, les seves relacions. La pel·lícula no és res més que persones caminant, i el que et manté enganxat és com t’imagines aquest món i les seves vides a través dels diàlegs, així com les dinàmiques que es generen entre ells. Tindrem temps de conèixer-los prou perquè ens sàpiga greu quan els atrapi el destí. Aquí no hi ha subterfugis: només en pot quedar un, i els 49 restants els veurem morir. Per això, la sensació final és profundament desassossegant, i surts del cinema bastant enfonsat, no només pel final, sinó per haver presenciat una mort rere l’altra de personatges que no s’ho mereixen, però que la desesperació d’un món terrible els ha dut fins allà.

Els diàlegs són excel·lents, i són el que et manté atrapat, ja que gairebé no hi ha flashbacks. És curiós com tota la càrrega crítica i política que tenia el llibre als setanta continua sent vigent avui. La visió dels Estats Units que ofereix podria ser la conseqüència directa del conflicte narrat a Civil War d’Alex Garland, amb qui comparteix aquesta visió depressiva del país. Tot i això, els personatges també fan bromes i afronten les situacions amb egoisme o solidaritat, com aquell moment magnífic en què tots criden: “Fuck the Long Walk!”

Pel que fa al repartiment, és excel·lent. Cooper Hoffman interpreta Garrity amb solvència, el recordem de Licorice Pizza, però qui realment brilla és David Jonsson com a McVries, capaç de transmetre la bondat d’un personatge que les ha passat molt magres, però que manté viva una espurna d’optimisme. És el cor emocional de la pel·lícula. També el recordem com el sintètic d’Alien: Romulus. Entre la resta d’actors destaquen Charlie Plummer (Todo el dinero del mundo) com a Barkovitch, Roman Griffin Davis (Jojo Rabbit) com a Curley, Garrett Wareing (La bala de Dios) com a Stebbins i Ben Wang (Karate Kid: Legends) com a Olson. Del repartiment adult, tenim Mark Hamill com el temible Major (sempre amb ulleres de sol perquè ningú li pugui veure els ulls) i Judy Greer com la mare de Garrity, que protagonitza amb Hoffman una de les millors escenes del film.

El que no m’ha agradat és el final. Ho explicaré sense espatllar l’experiència a qui no hagi llegit el llibre. La pel·lícula introdueix alguns canvis generalment comprensibles, fusionar personatges, reforçar elements personals o dramàtics, mantenir noms canviant personalitats, etcètera, però el canvi substancial és el final del llibre. Si fos per millorar-lo o aportar-hi alguna cosa nova, ho podria entendre. Però no és el cas. El motiu sembla ser doble: sorprendre el lector de la novel·la, encara que sigui a costa de la lògica interna del relat, i oferir més espectacle i un final més senzill, menys ambigu. Tot i que el pla final vulgui recordar el de la novel·la, el canvi no la fa millor.

En l’apartat tècnic, la pel·lícula també funciona molt bé. La fotografia ens mostra paisatges rurals que ens ajuden a comprendre l’estat del país: carreteres, boscos, esglésies aïllades i planes que impacten i oprimeixen l’espectador.

La representació de la violència és molt encertada. No és un festival de gore, malgrat el que pugui fer pensar la primera mort. Mostra o amaga en funció del que requereixi la trama o el moment. De vegades apropa la càmera; d’altres, l’allunya. Un exemple és la primera mort clara que veiem, amb un tret al rostre en primer pla, impactant l’espectador i deixant clar que això no és cap joc. En altres escenes, la càmera s’allunya mentre els soldats deixen que el participant es dessagni lentament.

The Long Walk funciona molt bé i serà recordada com una de les millors adaptacions de King al cinema, ja que destaca en la humanització d’uns personatges que sovint queden en segon terme en les pel·lícules de terror, i aquí passen al primer pla.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.