A can Warner ja fa temps que no toquen ni quarts ni hores. La polèmica amb l’estrena de Juror #2 n’és una més per a un estudi al qual tant li fan els cineastes consagrats com les històries per a adults. El maltractament que ha rebut Eastwood, que fa 50 anys que fa pel·lícules amb Warner i que ha fet guanyar molts diners, Òscars i prestigi a l’estudi, és una vergonya. Per cobrir l’expedient, han estrenat la pel·lícula en només 35 sales als Estats Units, mentre que en alguns països com el nostre sí que l’han estrenada amb normalitat.
Juror #2 té un públic objectiu més adult que no pas el cinema per a adolescents en què viuen encallades les majors, però el resultat és una de les pel·lícules més sòlides i interessants de 2024, gràcies a una direcció amb molt de pols, a unes bones interpretacions i a un guió que fa pensar durant i després de la projecció, i que situa l’espectador en un dilema moral gens còmode.
La premissa ens presenta Justin Kemp, un home que està a punt de ser pare i que és seleccionat com a jurat popular. El cas que es jutja és l’assassinat d’una dona, presumptament per part de la seva parella, després d’una baralla en un bar. El problema és que Justin comença a sospitar que l’home acusat podria ser innocent… i ell, culpable. La nit en què es va trobar la dona morta, ell creu haver atropellat un cérvol just on va aparèixer el cadàver, en una nit de pluja i poca visibilitat. Així doncs, comença a pensar que potser no era un cérvol, sinó la dona assassinada. Què ha de fer? Confessar o intentar influir en el jurat?
Juror #2 és protagonitzada per Nicholas Hoult i Toni Collette, que ja van fer de mare i fill el 2002 a About a Boy. Collette està magnífica, com sempre, en el paper d’una fiscal més preocupada per tancar el cas ràpidament que no pas per comprovar si la policia ha fet una bona investigació, ja que d’aquí a pocs dies començarà una nova feina. Hoult és un dels actors joves amb millor trajectòria actual. Recentment, l’hem vist a The Order i Nosferatu. A més, pròximament el veurem a Superman com a Lex Luthor. Aquí retrata a la perfecció un analcohòlic que ha refet la seva vida, està a punt de ser pare i veu amenaçada la seva nova estabilitat pel dilema que se li planteja. L’angoixa de Hoult és palpable cada vegada que es mossega les ungles o en qualsevol escena ambientada en un bar.
El dilema gira entorn d’explicar la veritat, tot i que la pel·lícula juga sempre amb l’ambigüitat, i assumir la responsabilitat, o fer veure que no ha passat res. Al cap i a la fi, el marit, encara que no hagués matat la seva dona, era una mala peça, i la seva relació era tòxica. Si ell no la va matar, sí que és culpable d’haver-la deixat sola enmig d’una carretera en una nit de pluja, i per tant també en té una part de responsabilitat. Totes aquestes idees planen sobre la pel·lícula constantment. Si Justin confessa, deixa sola la seva dona embarassada, el seu fill creixerà sense pare i un judici nul deixarà en llibertat un home que, tot i ser innocent del crim, és també indirectament culpable, mentre la família de la víctima es queda sense justícia. La veritat sempre és la millor opció?
Entre el repartiment de secundaris destaca Kiefer Sutherland, com el padrí de Justin a Alcohòlics Anònims; Chris Messina, com a advocat defensor; i especialment J. K. Simmons, com a xèrif retirat i membre del jurat, que, per la insistència de Justin sobre el dubte raonable, començarà a investigar pel seu compte, cosa totalment prohibida per la llei.
És curiós com el gènere judicial, que va viure el seu auge als noranta, ha desaparegut gairebé de les sales comercials, cada vegada més buides de pel·lícules d’estudi adultes i reflexives. Juror #2 reflexiona, des d’un punt de vista empàtic, sobre la crisi de consciència que viu el protagonista, deixant que sigui l’espectador qui es posi en el lloc de Hoult i es pregunti: “Què faria jo en aquesta situació?”
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
