Simpatiquíssima pel·lícula estrenada a Netflix que reivindica la música heavy metal en un moment en què els gustos musicals del públic majoritari no són els millors en termes de qualitat musical. La pel·lícula ha estat escrita per D.B. Weiss, cocreador de la sèrie de televisió de Joc de trons. Darrera d’aquesta pel·lícula hi ha altres noms associats a la sèrie, com el compositor Ramin Djawadi, que n’ha compost la banda sonora.
Metal Lords gira al voltant de dos amics, Kevin i Hunter. Hunter és apassionat de la música heavy metal i coneix tots els grups. Entre els preferits tenim Anthrax, Metallica, Iron Maiden, Poison, Pantera, Amon Amarth, Opeth i Judas Priest. Hunter toca la guitarra elèctrica. Per altra banda, Kevin toca el tambor amb la banda de música de l’institut. Hunter convenç a Kevin per formar un grup de heavy que els catapulti a la fama. Però Kevin té molt a aprendre i ha de canviar totalment l’estil, així que es capbussarà escoltant una llista de hits que li passa Hunter. Paral·lelament, Kevin començarà a mantenir una relació amb Emily, una noia de la banda que s’acaba de mudar d’Escòcia i que pateix un trastorn que l’obliga a dependre d’una medicació per trobar-se bé. L’objectiu de Hunter és participar en la guerra de bandes de l’institut i guanyar-la, al mateix temps que busquen un baixista. La relació entre els tres protagonistes no serà fàcil, ja que Hunter li posarà complicat a Emily, que considera “la Yoko Ono” de Kevin.
Una de les millors coses de la pel·lícula i que funciona com un rellotge, són els tres protagonistes: Jaeden Martell, Isis Hainsworth i Adrian Greensmith. Els personatges estan molt ben escrits i el triplet protagonista està esplèndid. La relació entre Kevin i Emily està molt ben escrita, sobretot en els seus moment d’intimitat i com ho mostra el director Peter Sollett. Metal Lords compta amb un cameo de Joe Manganiello que és una perla. A través d’aquest personatge veiem què significa estar en una banda i és el mateix Hunter que decideix aprofitar aquest coneixement per esmenar els seus errors.
El que la fa diferent a la resta de pel·lícules adolescents de sempre és la seva ambientació, la del fan del heavy, ja que està plena de detalls i referències. Abunden els pòsters i elements coneguts, així com una banda sonora per emmarcar i cameos d’artistes de heavy coneguts.
Està molt bé com contrasta el heavy amb el tema d’Ed Sheeran que toca la banda de nens rics de l’institut, que són més agradables del que Hunter pensa.
El millor de Metal Lords és la senzillesa de la proposta i recrear el cinema protagonitzat per adolescents que triomfava en els noranta, actualitzant-lo pel públic actual. És cert que el que veiem aquí segurament no sigui nou, però el ben feta que està, algunes decisions de guió que s’escapen de l’habitual i l’embolcall del heavy, la fan una pel·lícula fresquíssima. En algun moment toca algun punt dramàtic, però la pel·lícula no cau en l’error de posar-se seriosa de cop i continua mantenint el seu bonrotllisme i ganes de fer-nos-ho passar bé.
Tant de bo totes les comèdies amb adolescents fossin com aquesta. Si al mateix temps sou uns apassionats del heavy metal, ja trigueu a posar-la. Metal Lords és una pel·lícula molt entretinguda, divertida, feta amb ànima i uns personatges excel·lents.
Per cert, el tema que interpreten els Skull Fucker durant la guerra de bandes, Machinery Of Torment , ha estat compost per Tom Morello, membre de Race Against the Machine.
